Estudis en ratolins i longevitat: per què no basten per a les persones

Què pot mostrar cada tipus d'estudi

Cada tipus d'estudi respon una pregunta diferent. Una troballa en cèl·lules mostra un mecanisme possible; una en animals, què passa en aquella espècie i en aquelles condicions; un estudi d'observació en persones, una associació que pot tenir altres explicacions; i un assaig aleatoritzat, que reparteix a l'atzar qui rep una intervenció, és la manera més directa de veure si una cosa causa un efecte. Cap d'aquests graons no substitueix el següent.

Les guies que valoren l'evidència raonen de manera semblant. En el sistema GRADE, els assajos aleatoritzats parteixen d'una confiança alta i els estudis d'observació, d'una de baixa; la confiança baixa, entre altres raons, quan l'evidència és indirecta, i un estudi d'observació en pot guanyar si l'efecte és molt gran.³ GRADE no parla d'animals, però de la seva lògica es dedueix que un estudi en ratolins és, per a les persones, evidència indirecta.

Una conseqüència pràctica, que es dedueix dels terminis: un assaig que volgués mesurar quant viu la gent hauria de durar dècades. Per això desperten tant d'interès les mesures que canvien abans, com les proves d'«edat biològica», i per això convé preguntar-se què reflecteixen de debò.

Quants resultats en animals arriben a les persones

Una revisió de revisions publicada el 2024 va reunir 122 revisions sistemàtiques sobre 367 teràpies provades en animals per a 54 malalties humanes. Entre les que portaven almenys deu anys des del primer estudi en animals, la meitat van arribar a algun estudi en persones, el 40 % a un assaig aleatoritzat i només el 5 % van ser aprovades.¹

Un treball anterior, més petit, va arribar a una conclusió semblant. De 76 estudis en animals molt citats, publicats entre el 1980 i el 2000 en set de les revistes científiques més influents, 28 (el 37 %) es van confirmar en assajos aleatoritzats en persones, 14 (el 18 %) es van contradir i 34 (el 45 %) continuaven sense provar-se; vuit de les intervencions confirmades van acabar aprovades. I eren els estudis més visibles, que segons els autors tenien més probabilitats d'arribar a les persones que la resta.²

Per què es perd tant pel camí? Les revisions assenyalen diverses raons: els animals solen ser joves i sans, a diferència de les persones a qui va adreçat un tractament; molts estudis en animals no reparteixen els grups a l'atzar ni avaluen els resultats a cegues; i l'efecte tendeix a encongir-se en passar dels animals a les persones i, en alguna d'aquestes revisions, també a mesura que els estudis són més rigorosos.¹ En els 76 estudis molt citats, pocs assignaven els animals a l'atzar o avaluaven els resultats sense saber a quin grup pertanyia cadascun.²

Tampoc no cal exagerar en sentit contrari. En 62 teràpies molt estudiades, la revisió del 2024 va trobar resultats positius en el 79 % dels estudis en animals, al voltant del 60 % dels estudis en persones i en el 50 % dels assajos aleatoritzats.¹ El que surt bé en animals surt bé sovint en els primers estudis en persones; l'embut s'estreny sobretot en els assajos més rigorosos i en l'aprovació.

Allargar la vida d'un ratolí: què s'ha vist i què no diu de tu

Els organismes de vida curta permeten una cosa impossible en persones: mesurar la vida sencera en poc temps i amb tot controlat. El programa de proves d'intervencions de l'Institut Nacional sobre l'Envelliment dels Estats Units (ITP) està pensat perquè aquests resultats siguin sòlids: prova cada substància alhora en tres laboratoris, amb ratolins genèticament diversos,⁴ i es proposa publicar tots els resultats, positius o negatius.⁶

El 2009, aquest programa va publicar que la rapamicina, afegida al menjar des dels 600 dies d'edat, allargava la vida de ratolins mascles i femelles: l'edat a què havia mort el 90 % dels animals va augmentar un 14 % en les femelles i un 9 % en els mascles. En aquell estudi, la meitat de les femelles sense tractar havien mort cap als 881–895 dies, una mica menys de dos anys i mig, i els autors van comparar un ratolí de 600 dies amb una persona d'uns 60 anys, en proporció a la vida màxima de cada espècie.⁴ És un resultat en ratolins: cap de les fonts d'aquest article no mostra que la rapamicina allargui la vida de les persones.

Fins i tot dins d'aquest programa, els resultats no són uniformes:

• Sexe. L'acarbosa va augmentar la mediana de vida un 22 % en els ratolins mascles i un 5 % en les femelles.⁵
• Laboratori. Un altre compost, el 17-α-estradiol, va allargar la vida dels mascles un 28 % en un dels tres laboratoris i un 3 % en els altres dos, una diferència que en aquests dos no va ser significativa. Els autors no saben per què els mascles sense tractar viuen més en un centre que en un altre.⁵
• Resultats negatius. Cinc substàncies donades des dels quatre mesos d'edat —extracte de te verd, curcumina, àcid oxalacètic, oli de triglicèrids de cadena mitjana i resveratrol— no van canviar de manera significativa la vida dels ratolins, a les dosis provades.⁶
• Soques. Fora d'aquest programa, la majoria dels estudis de longevitat fan servir soques amb poca diversitat genètica: gairebé tots els del cuc C. elegans s'han fet amb una sola soca, i l'efecte de la restricció calòrica en ratolins depèn de la soca.⁷

I el que funciona en un animal pot no repetir-se en persones encara que el mecanisme s'hi assembli. Un exemple que recull un article de perspectiva: anul·lar el receptor de l'hormona del creixement allarga més d'un 40 % la vida dels ratolins, mentre que, segons aquell article, les persones amb un dèficit d'aquest receptor no viuen més, tot i que semblen més protegides davant del càncer.⁷

Restricció calòrica en micos: dos estudis, dues respostes

Els macacos rhesus viuen dècades i envelleixen de manera semblant a les persones. Per això, a finals dels anys vuitanta, van començar dos estudis per provar-hi una restricció calòrica, és a dir, menjar menys sense arribar a la malnutrició: un a la Universitat de Wisconsin i un altre a l'Institut Nacional sobre l'Envelliment (NIA) dels Estats Units.¹⁰

El 2009, el de Wisconsin va publicar que els micos amb restricció tenien menys morts per causes relacionades amb l'edat i menys diabetis, càncer i malaltia cardiovascular.⁸ El 2012, el del NIA va publicar que la restricció no havia millorat la supervivència, tot i que els dos estudis havien documentat beneficis per a la salut.⁹ El 2017, els dos equips van comparar les seves dades i van assenyalar diferències de disseny que podien explicar la discrepància.¹⁰

La lectura conjunta dels autors és que la restricció va millorar la salut en els dos estudis i la supervivència quan va començar en l'edat adulta. Al NIA, els micos que van començar més grans van viure molt, amb restricció o sense, i els seus controls menjaven i pesaven menys que els controls de Wisconsin; i els mascles de control que van començar joves pesaven menys que els de Wisconsin, tot i que menjaven el mateix. En els que van començar molt joves no es va veure una millora de la supervivència, i els autors apunten que en alguns va poder ser un risc, tot i que les seves dades encara no eren definitives.¹⁰ És a dir, el resultat depenia molt del grup amb què es comparava.

Com llegir un titular sobre longevitat

Part del problema comença abans de la notícia. En notes de premsa d'universitats britàniques sobre estudis amb animals, cèl·lules o simulacions, quan la nota traslladava els resultats a les persones més enllà del que deia l'article científic, el 86 % de les notícies també ho feien, davant del 10 % quan la nota no ho feia; és una associació, no una prova que la nota causi l'exageració.¹¹ I en una mostra de 623 articles sobre l'alzheimer fets amb ratolins, gairebé set de cada deu notícies (1.067 de 1.535) no esmentaven els ratolins al titular, sobretot quan el mateix article científic no els anomenava en el títol.¹²

Cinc preguntes per fer a una notícia. No són una regla publicada, sinó una deducció del que mostren aquestes fonts:

1. En qui es va fer? Cèl·lules, cucs, ratolins, micos o persones. Si el titular no ho diu, busca-ho al text o en el mateix estudi.
2. Què es va mesurar? Quant es va viure, una malaltia o un marcador que canvia abans. No és el mateix.
3. Amb què es va comparar? Com en els micos, el grup de control pot canviar el resultat.
4. Quant va canviar, en xifres absolutes? Un «50 % menys de risc» pot ser molt o molt poc segons el risc de partida; ho expliquem a com llegir el risc relatiu i l'absolut.
5. És un estudi aïllat o s'ha repetit? Fins i tot en ratolins, el que surt en un laboratori no sempre surt en un altre.⁵

Si una notícia et fa pensar a canviar un hàbit, el que és útil és convertir-la en una pregunta concreta sobre tu i provar-la amb calma, com expliquem a com convertir una dada de benestar en una pregunta i una prova. Si es tracta de prendre un fàrmac o un suplement, aquesta conversa és amb un professional sanitari.